La correspondència entre el poeta Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) i l'artista Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012) conforma una documentació íntima excepcional que permet conèixer l'extensa i intensa relació d'amistat i de col·laboració entre dos dels grans referents de l'avantguarda artística i literària catalana de la segona meitat del segle XX. El desembre del 1950, després d'haver inaugurat la seva primera exposició individual a Barcelona, Antoni Tàpies marxava a París, becat per l'Institut Francès. El 15 de desembre de 1950 escrivia al seu amic Joan Brossa per explicar-li les seves primeres impressions de la ciutat i comentar-li com era d'important per a ell la seva amistat. És la primera de les cartes que constitueixen l'epistolari entre els dos creadors format per 32 documents que van del 1950 al 1991. Les cartes són un ric testimoni de la fascinació per París, l'atmosfera asfixiant del franquisme, el descobriment de l'amistat i l'admiració mútua en un moment clau de l'evolució de l'obra creativa del poeta i del pintor. Estimulats, entre d'altres, pel poeta i crític brasiler João Cabral de Melo abandonen el neosurrealisme de Dau al Set i cerquen un nou realisme crític que conduirà a la poesia rasa i essencial de Brossa i a l'informalisme matèric de Tàpies. La crisi i la fi de la seva col·laboració a la revista Dau al Set, l'èxit internacional del pintor o la seva fraternal empremta creativa en llibres d'artista indispensables com Novel·la (1965) o Fregoli (1969), són alguns dels fets que relata aquesta correspondència, fins ara inèdita en la seva totalitat, que compta amb un rigorós estudi introductori i una acurada edició i anotació del crític i assagista Manuel Guerrero Brullet.

Probablemente el tópico cultural que ha pervivido a lo largo del tiempo con mayor resistencia en el espacio de las relaciones entre Portugal y España es el que nos habla de dos territorios con una inquebrantable vocación para el desconocimiento mutuo. Uno de los objetivos de este libro es ayudar a desmontar ese tópico, profundamente enraizado en nuestros imaginarios culturales, y favorecer la construcción de una nueva imagen peninsular, basada en la presencia constante de flujos e intereses compartidos en un espacio geocultural marcado genéticamente por el feliz rasgo de la pluralidad.
El tema principal de estas páginas es la presencia portuguesa en las revistas literarias ibéricas de la segunda mitad del siglo XX, es decir, es un libro que se asoma a la recepción como campo de operaciones, aunque no renuncia, a partir de ella, a esbozar otro tipo de análisis y conjeturas que nos ayudan a definir las numerosas relaciones que salen a la luz entre escritores de todo el territorio ibérico. Las revistas se convierten, desde esta perspectiva, en un magnífico escenario de operaciones para observar y analizar esa presencia.

Per a Nivek, l'horitzó acaba en els voltants de la mina de coltan on treballa. Després de sobreviure miraculosament a una ensulsiada, aquest haurà d'emprendre un viatge monstruós, aterridor i sense retorn per les belles, traïdorenques i màgiques terres d'Àfrica en un trajecte la distància del qual no es mesura en quilòmetres, sinó en horrors i en vides humanes. El guionista Antonio Altarriba (guardonat amb el Premi Nacional de Còmic per l'art de volar) s'uneix al dibuixant Sergio García Sánchez (Premi Nacional d'Il·lustració) i a la colorista Lola Moral per a donar vida a una odissea actual en aquesta epopeia gràfica moderna amb ressons de tragèdia i realisme màgic basada en una infortunada veritat: la dels milers d'immigrants africans rumb a les costes d'Europa.

La mare de la Petra va morir en donar a llum la seva filla i, amb la desgràcia, el seu propi pare va intentar matar-la. D’aleshores ençà, la Petra té el braç immòbil, i ara, als seus últims dies de vida, el seu fill Antonio Altarriba descobreix que ho ha mantingut sempre en secret. La percepció de l’Antonio canvia radicalment i reconstrueix la història de la seva mare, una dona devota i patidora, maltractada per un país dominat pels homes.’ala trencada és l’altra cara de L’art de volar (Premio Nacional de Cómic 2010), dues obres independents que formen un díptic on els autors, Antonio Altarriba i Kim, homenatgen una generació i repassen la història política espanyola del segle XX —la caiguda de la monarquia, la Segona República, la Guerra Civil, la postguerra i la dictadura de Franco— a través de les vivències dels seus dos protagonistes.